Hi ha dies en que m’agradaria que les coses es poguessin analitzar desde fora, que la gent veiés els seus problèmes i els comparés amb els de l’altra gent; que veiés que el món no s’acaba perque la gent no sigui com tu t’esperes que ha de ser o com tu creus que és; que hi ha moltes maneres d’intentar conèixer una persona; que amb 18 anys no n’hi ha prou però si força com perquè sàpigues amb qui parles quan ens mirem als ulls; que els putus prejudicis es quedin a la porta de qualsevol sentiment i aquest fós només això. Un sentiment, sense prejudici; que al fer lloc al llit, aquest no s’omplis d’aire. Hi ha dies en que l’únic que em fa falta és una abraçada amb soroll de gat inclos i un t’entenc. Res més per poguer seguir fent camí. No una patada a l’autoestima i un cop de puny a la meva capacitat per decidir per mi el que em convé i el que no. Però això no és comprensible per a tothom. Com es comprensible. I, com és comprensible, és més important el que diràn de mi o que bé que m’ho passo amb coses d’enagenaciones transitorias, que com de feliç sóc i que l’erasmus m’està anat genial. Allò que tenia amb mi abans de marxar, ho tinc ara també; el que no tenia.. ara no te perquè venir corrents i a hòsties.

Recordaré vies d'abans i serà trist no pensar en res. Què complicat que es fa tornar, i què senzill és creure en tot. 

Serà que no he nascut per ser un heroi.. serà el destí, serà la sort, ja no tinc solució!

Crec que estic agafant massa perspectiva de les coses.. que no sóc conscient de quem'estic separant massa de tot allò que vui aconseguir no perdre, de tot el que fins ara ha estat important per a mi. M'espanta. M'espanto. Aquesta visió (sense voler, espero) que tinc de tot el que m'envolta ha canviat TANT amb tan poc temps.. que no sé per on haig d'agafar les coses que passen, que em passen. Que provoco per decisions que prenc o per decisions que no prenc.. I suposo que sí que sé com agafar les coses, si que sé com fer que tot vagi "bé" dins el que hi cap. Però crec (també) que no vull que les coses segueixin com fins fa uns mesos... no m'agrada sentir que no puc tocar més avall del que ja toco (crec que el meu cap està tan amunt com sigui possible i tan avall, que no troba el terme mig). I m'espanta aquestes perspectives.