Hi ha dies en que m’agradaria que les coses es poguessin analitzar desde fora, que la gent veiés els seus problèmes i els comparés amb els de l’altra gent; que veiés que el món no s’acaba perque la gent no sigui com tu t’esperes que ha de ser o com tu creus que és; que hi ha moltes maneres d’intentar conèixer una persona; que amb 18 anys no n’hi ha prou però si força com perquè sàpigues amb qui parles quan ens mirem als ulls; que els putus prejudicis es quedin a la porta de qualsevol sentiment i aquest fós només això. Un sentiment, sense prejudici; que al fer lloc al llit, aquest no s’omplis d’aire. Hi ha dies en que l’únic que em fa falta és una abraçada amb soroll de gat inclos i un t’entenc. Res més per poguer seguir fent camí. No una patada a l’autoestima i un cop de puny a la meva capacitat per decidir per mi el que em convé i el que no. Però això no és comprensible per a tothom. Com es comprensible. I, com és comprensible, és més important el que diràn de mi o que bé que m’ho passo amb coses d’enagenaciones transitorias, que com de feliç sóc i que l’erasmus m’està anat genial. Allò que tenia amb mi abans de marxar, ho tinc ara també; el que no tenia.. ara no te perquè venir corrents i a hòsties.

Recordaré vies d'abans i serà trist no pensar en res. Què complicat que es fa tornar, i què senzill és creure en tot.